És
indubtable que l'arribada de les noves tecnologies de la informació i la
comunicació (TIC) han suposat una transformació social tan intensa com la que
van provocar la invenció de l'escriptura o de la impremta fa segles. De fet, la
magnitud d'aquests canvis és tal que es considera que actualment assistim a una
"tercera revolució industrial" que està produint una important i
profunda transformació de les estructures i processos de producció econòmica,
de les formes i patrons de vida i cultura dels ciutadans, així com de les
relacions socials (Area, 2002).
La innovació tecnològica ha proporcionat
a la humanitat nous canals de comunicació i multituds de fonts d'informació que
difonen models de comportament social, actituds, valors, formes d'organització,
etc. (Gómez, 2004). La societat actual es caracteritza per posar a l'abast dels
ciutadans una gran quantitat d'informació considerada com un producte o matèria
sotmesa a interessos polítics, econòmics i comercials. En aquesta nova
era digital, el coneixement i la informació adquireixen un notable valor i es
pot afirmar que la informació és poder
(cita atribuïda a Bill Gates) en el sentit de realitzar un ús competent de la
mateixa ja que en aquest context informacional se'ns planteja la següent
qüestió, estem realment millor informats?
Diversos autors posen de manifest aquesta paradoxal situació
com una de les conseqüències d'aquesta excessiva quantitat d'informació. Segons
Gómez (2004), "las nuevas tecnologías dan acceso a una gran
cantidad de información, que no ha de confundirse con el saber. Para que la
información devenga en conocimientos el individuo debe apropiarsela y
reconstruir sus conocimientos". Per tant, malgrat les múltiples fonts
d'informació que existeixen actualment també existeix major
desinformació ja que un excés de dades provoca, com apunta Pérez (2001), pèrdua
de significat de les mateixes. Adell (1997) assenyala l'augment del
"soroll" en la comunicació i exposa que actualment "el problema ya no es conseguir información,
sino seleccionar la relevante entre la inmensa cantidad que nos bombardea y
evitar la saturación y la consiguiente sobrecarga cognitiva".
D'aquesta manera, el repte educatiu consisteix en formar, en cualificar els
subjectes com a usuaris intel·ligents de la informació que els permeti
distinguir allò relevant i allò superflu, (Area, 2002). En paraules de Castells
(2010) "los ciudadanos que
estén informados, que estén articulados en las nuevas tecnologias pero al mismo
tiempo mantegan su identidad, su cultura y su ciudadanía, son aquellos que
serán más capaces de crear, de producir conocimiento, información y, en último
término valor en una economía que es de la información y el conocimiento."
La nova societat emergent deixa en evidència la urgència
d'un canvi profund a nivell educatiu com a motor del desenvolupament socioeconòmic
sostenible. Tal i com en diu Jenkins (2010), "la educación no tiene que preparar a los niños para el mundo que fue
sino para el que será". Aquesta nova societat exigeix nous ciutadans i
treballadors que s'enfronten a un futur incert per la qual cosa, existeix la
necessitat de repensar i reestructurar els models formatius fins ara
utilitzats, convertint a l'educació no sols en un necessitat de la infància i la
joventut, sinó també de l'edat adulta, i per extensió, de tots els ciutadans (Area,
2002). Per tant, aquesta era de la informació es considera com una societat de
l'aprenentatge al llarg de tota la vida ("life-long learning"), posant
de manifest la necessitat d'integrar els diferents contextos d'aprenentatge. "(...) Ya no es posible pedir a los
sistemas educativos que formen mano de obra para un empleo industrial
estable, se trata más bien de formar
para la innovación personas capaces de evolucionar, de adaptarse a un mundo en
rápida mutación y de dominar el cambio", (Delors 1995: 78).
El sistema educatiu no pot quedar-se al marge
d'aquests canvis, sobretot si considerem l'educació com a motor de la innovació
i el canvi social. L'educació ha de suposar un factor d'igualtat social i de
desenvolupament personal, un dret bàsic i no únicament un producte de mercat (Adell,
1997). En aquest sentit, un dels major reptes als quals ha de fer front
l'escola del segle XXI és l'anomenada "bretxa digital" ja que les
noves tecnologies estan incrementant les diferencies socials existents i per
tant, l'educació ha d'intentar compensar aquestes desigualtats evitant que els
grups amb risc siguin marginats d'aquesta realitat quedant exclosos de la parcel·la
de poder que atorga el poder accedir a la informació.
La transformació de l'educació suposa un canvi radical
en la concepció del procés d'ensenyament-aprenentatge així com dels rols
existents docent-discent. Segons Gómez (2004) l'educació actual: "Requiere de un estudiante que tome parte
activa en el aprendizaje, que sepa aprender en multiplicidad de entornos, que
sepa personalizar el aprendizaje y que construya en base a las necesidades
específicas. Educar ya no es empaquetar los contenidos del aprendizaje y
ponerlos al alcance de los alumnos sino capacitarles para la experiencia del
aprendizaje".
El paper de l'educació és doncs, atendre a la formació
del alumnat d'una manera integradora i global, considerant les diferents
perspectives i contextos en els quals es desenvolupa l'aprenentatge dels
ciutadans del segle XXI. Ken Robinson (2010) assenyala la manca de motivació
que experimenten molts joves que abandonen l'escola, justificant així l'anhela't
canvi del sistema educatiu. Per a aquest autor, "tenemos que cambiar un modelo de educación esencialmente industrial, de
manufactura que se basa en la linealidad, en la conformidad, y la agrupación de
personas a un modelo que se basa más en principios de la agricultura. Tenemos
que reconocer que el florecimiento humano, no es un proceso mecánico, es un
proceso orgánico. Y no se puede predecir el resultado del desarrollo humano;
todo lo que puedes hacer como agricultor es crear las condiciones en que ellos
comenzaran a florecer." A més,
les noves eines digitals i software lliure permeten als mestres poder afrontar el repte de dissenyar ells mateixos material didàctic
interactiu adaptat a les necessitats de cada alumne, posant límit al gran
negoci que ha estat fins als nostres dies l'educació per a les editorials,
trencant les barreres que fins ara unien l'educació amb els interessos polítics
i econòmics. Aquesta dimensió de les TIC és realment interessant ja que
allibera als mestres de les cadenes que els unien als llibres de text, obrint
un nou món davant dels nostres ulls.
A més, les TIC han trencat les barreres espacials i temporals, permetent noves formes d'aprenentatge que faciliten l'accés a un major nombre de persones. Seguint les paraules de Gómez (2004): "La omnipresencia de la información libera la elección de los tiempos y espacios para el aprendizaje". Les escoles han deixat de ser considerades els temples del coneixement en el sentit tradicional de l'ensenyament i s'estan desenvolupant nous tipus de formació a distància, impulsades sobretot per l'aprenentatge col·laboratiu a través de les xarxes socials.
La tecnologia, en aquest sentit, ens ofereixen
múltiples possibilitats per a transformar el sistema educatiu considerant que
actualment els nostres alumnes aprenen en tots els contextos de la seva vida i
que disposen al seu abast d'innumerables fonts d'informació, tan sols
necessiten que les persones del seu voltant sàpiguen (seguint la teoria de
Robinson) tenir cura de la terra i regar la planta amb estima per a què
finalment pugui florir. Aquest procés orgànic és la clau principal de la transformació
ja que aquesta innovació tecnològica ha d'anar de la mà d'una evolució
pedagògica per a què realment esdevingui una "revolució de l'educació"
que tingui la seva traducció en una millora observable del procés educatiu.
